Mireia, 25 anys. Estrès i perfeccionisme

Vaig decidir acudir al centre quan va arribar un dia en el que ni la meva parella em volia deixar anar a treballar. Feia temps que patia nervis constants, que em preocupava en excés per tot, que tenia ganes de plorar cada dos per tres i em faltava l’aire. I em semblava normal, com si fos quelcom que no fos alarmant, que formava part d’una evolució professional i de la maduresa. Seguia preocupant-me més per la feina que per mi mateixa o per la meva familia o amics. No tenia mai temps per a res, i quan en tenia l’únic que volia era dormir. Començava a estar molt irritable i “antisocial” quan sempre havia estat una persona molt alegre. I començava a odiar la meva professió, quan sempre m’havia agradat molt. Però tot i que sabia que alguna cosa no anava bé, a sobre em culpava a mi mateixa de tot el que no funcionava. I va arribar un dia en el que em vaig llevar de tal manera que la meva parella em va dir: no et penso deixar anar a treballar, ves al metge. I vaig dir-li que tenia una reunió important, i que li prometia calmar-me i anar al metge però que havia d’anar a la feina. La veritat, no pensava anar al metge, només vaig dir-ho perquè em deixés marxar. Però tan bon punt vaig entrar al tren vaig començar a plorar sense sentit, i a la feina no vaig poder aguantar-me. Vaig haver de sortir de la reunió perquè tenia un nus a la gola i ganes de cridar i va ser llavors quan vaig adonar-me que realment necessitava ajuda. Ja no em servia pensar que podia amb tot, que no passava res, que era una mala època. Així que vaig buscar per internet un centre proper a la feina (no fos cas que hagués de perdre ni un segon de treball) i vaig acostar-m’hi a l’endemà. Allà em va atendre l’Anna, i davant la pregunta de “perquè has vingut” no sabia com respondre, em feia vergonya, em sentia rara. Però poc a poc vaig anar deixant anar coses i vaig marxar d’allà pensant que no havia parat de xerrar jo, però que volia tornar. La veritat és que em van fer falta pocs mesos per a que l’Anna m’ajudés a conèixer-me a mi mateixa una mica més, a reconèixer la situació en la que em trobava, i a relativitar més les coses. No sé com ho va fer, però amb la seva ajuda he aconseguit retrobar la persona que era abans de que comencés tot plegat, la persona que m’agrada ser. El que més m’agrada és que no era un psicòleg com els que m’imaginava, o els que m’havien explicat amics que havien anat a teràpia. Les cites amb l’Anna eren molt dinàmiques, em feia fer exercicis, em feia reflexionar per mi mateixa, i em plantejava preguntes. Poc a poc anava recuperant l’alegria, i em vaig anar obligant a no voler-ho controlar tot, a deixar que les coses passessin, a tallar amb la feina quan tocava i a no perdre els nervis davant de les situacions que poc temps abans em desesperaven. Va arribar el dia en que em van dir que ja no calia que anés a la terapia, almenys de moment, i vaig anar seguint aplicant tot el que havia aprés. Fins que un dia vaig decidir que per aconseguir canviar del tot havia de començar de 0, i vaig canviar de feina. Uns mesos abans no ho hagués fet, no em veia capaç, com si fer-ho hagués d’acabar amb la meva carrera professional i pitjor, com si hagués de decebre a tothtom. Gràcies a l’aprenentatge aconseguit amb l’Anna ho vaig fer, i va ser el pas decisiu per anar aconseguint les meves metes ja que em va permetre començar de 0, sense mals hàbits, cuidant molt com actuava. Avui estic al tipus de feina que li deia que volia, he aconeguit el que creia que no podria, i combino perfectament el temps que li dedico amb el temps que em dedico a mi mateixa, a la meva parella, a la meva familia i als meus amics. A vegades fins i tot em fa por ser tant feliç i veure que tot funciona com m’agrada, com si no hagués de ser real o si s’hagués de trencar en qualsevol moment. Però és veritat, està aquí, i crec que no hi hagués pogut arribar sense l’ajuda de l’Anna i l’encertada decisió de visitar-la. Ara crec en mi mateixa, confio en els altres, sé delegar i sé fer cas al que crec què és més important en cada moment. Li agrairé sempre cada paraula, cada exercici i cada somriure, així com la paciència que té i l’interès real que manifesta cap a les persones que visita. A dia d’avui encara es recorda de mi i m’ha trucat per a interessar-se en com estava. I això demostra que la labor dels professionals com ella no es queda en 4 xerrades, sinó que hi volquen tot el seu interés, el seu entusiasme i la seva professionalitat sumada a una grandíssima qualitat humana. GRÀCIES.

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *