La meva història i metodologia

Apassionada de la vida i de la meva professió, eterna estudiant i exercint des de fa més de 10 anys una de les feines més boniques del món.

Llicenciada en Psicologia i especialitzada en teràpia de joves, adults, parelles i famílies des de l’enfocament constructivista i sistèmic. Docent del màster de Teràpia Sexual i de Parella de la UB impartint classes, conduint l’espai vivencial i treballant en coteràpia i supervisió amb els alumnes de pràctiques.

Estudio la carrera a la Universitat de Barcelona tenint molt clar que em volia dedicar a la psicologia clínica. No és fins a 3r i 4t que començo a tenir algunes assignatures clíniques, impartides des d’una vessant cognitiu-conductual (enfocament extès per ser dels més antics, fàcil d’investigar i de preferència al nostre país) i si volies formar-te en algun altre enfocament ho havies de triar com a optatiu. Surto de la carrera pensant que si vull ser clínica m’he d’especialitzar en aquesta vessant (TCC), i participo en un programa intensiu de formació i treball durant dos anys a la Unitat de Teràpia de Conducta de la UB. Surto amb les “tablas” que qualsevol psicòleg novell necessita, feliç i agraïda amb la petita família de 10 companyes i supervisors que m’han fet créixer dia a dia durant dos anys, però havent-me guanyat la fama de la noia dels “per quès”. Sempre sota el meu punt de vista, per mi la TCC tot i ser molt pràctica , es queda a la superfície o a la punta de l’iceberg. Ens agrupa per símptomes i ens dóna manuals estandaritzats per a cada grup, sigui quina sigui la nostra procedència, edat, moment vital o història de vida. Treballant sota aquesta perspectiva, hi havia molta gent que millorava, però molta altra que em deia “Anna, això que em proposes és molt lògic però no ho sento, o no em serveix”. Jo patia, sentia que llimava una durícia que al poc temps tornaria a sortir, perquè no sabia ni interessava des d’aquesta vessant com és que aquella persona tenia aquell símptoma o malestar, com s’havia construit aquella persona per actuar i sentir d’aquella manera que tan mal li estava fent i que s’havia acabat expressant moltes vegades de manera simptomatològica.

Com que “caminante no hay camino”, conec a grans persones i professionals treballant a l’Institut de Trastorns Alimentaris que enfoquen la seva feina amb les ulleres del Constructivisme, m’atrau moltíssim i decideixo formar-m’hi, doncs veig que van molt més enllà. I em canvia total i absolutament la meva visió teràpeutica. El constructivisme com el seu propi nom indica, ens diu que cada persona construeix la realitat a la seva manera. Similar a allò de la “tabula rasa” de John Locke, naixem en blanc i anem afegint contingut i referències: com sóc, com ens hem de comportar, què he de fer per a ser estimat i/o exitós…i creem esquemes cognitius, emocionals i relacionals propis i únics, que de vegades entren en conflicte i se’ns genera un malestar que alerta al nostra sistema que alguna cosa falla… Com a terapeutes constructivistes hem de mirar-nos a les persones que tenim al davant com a persones úniques, mirar de veure’n el funcionament i reflexar el nus o nusos que s’han produït. De vegades amb fer de mirall n’hi ha prou per a que la persona sàpiga què fer o com ensortir-se’n, d’altres vegades necessitarà eines, recursos o intervencions determinades.

I què passa quan transformo la meva metodologia? Que les teràpies se’ns escurcen i que la gent rarament torna a venir amb el mateix problema. I jo feliç! Però ai quan tinc la primera teràpia de parella al davant…La recordaré tota la vida, doncs no sabia què carai fer amb tot allò que passava pel davant dels meus ulls. Podia comprendre les individualitats, però no aquelles dinàmiques que es donaven entre els dos. No parlem ja d’una teràpia de família… Tenia certa formació en teràpia de parella des de l’enfocament sistèmic de quan em vaig especialitzar en constructivisme, però sentia que em quedava molt i molt curta, i per això vaig decidir-me a fer la carrera (ai perdó el màster) de quatre anys de Teràpia Familiar Sistèmica a l’Hospital de Sant Pau. I llavors sí, vaig entendre les interaccions que es donen entre dues o més persones que conformen un sistema (parella, família, grup d’amics, de veïns, empresa…), i que aquestes interaccions són constants, que busquen mantenir el sistema al preu que sigui, etc. Ja em sentia preparada per poder oferir teràpia també a parelles i famílies.

I fins aquí la meva formació? En absolut, sé que em falta moltíssim i des d’aquestes formacions més àmplies he anat assistint a diferents seminaris, cursos i tallers entorn a la sexualitat, teràpia breu estratègica, narrativa, teràpia centrada en les emocions… Alhora formo part d’un grup de supervisió quinzenal, que em manté en constant revisió i em dóna la tranquil·litat de saber que mai em tancaré en les meves pròpies hipòtesis. Per altra banda la docència també forma i ha format part del meu recorregut professional, començant per algunes substitucions docents a la Llicenciatura i Grau de Psicologia de la UB, la tutorització i també docència d’algunes assignatures a la UNED o l’actual rol que us explicava al començament al Màster de Teràpia Sexual i de Parella.