Carol, 30 anys. Malestar general, ansietat, creixement personal

Crec recordar que havia trucat per demanar sessions de creixement personal. Sincerament, llavors no sabia com classificar el que necessitava. Em trobava en plena foscor. Només sabia que em calia analitzar aquest malestar permanent i els meus dubtes amb l’ajuda d’un punt de vista extern.

Sentint una gran necessitat interna de provar un camí nou, vaig decidir emprendre aquest viatge. Volia aprendre i em veia superada amb fer-ho jo sola, ni era una cosa que es podia fer amb amics. Volia entendre perquè em comportava com em comportava tot i que en moltes ocasions no m’agradi. Volia aturar aquest malestar mental, els dubtes i inseguretats eternes – almenys per a un moment de respir. I tenia l’esperança de desfer-me almenys de les conseqüències més físiques com les atacs de pànic, l’ansietat, el no voler viure.

Calia agafar-me el temps per fer això amb calma, reflexió i escrivint molt – en la meva vida que sol ser tan ràpida i ocupada. Primera conclusió: és totalment ridícul pensar que no hi ha temps per actuar, que no hi ha temps per cuidar-se a una mateixa.

Al principi costava situar qual era el meu problema concret. El que exposava, semblaven situacions genèriques, temes inconnexos. Un dels treballs, que m’ajudava a veure les coses amb més claredat, era analitzar el meu origen, la meva família, la meva educació. No estava conscient fins a quin punt m’havien influenciat les personalitats de la meva mare i del meu pare. Com el comportament de la meva família no corresponia amb la meva manera de veure el món, sempre tenia molt clar com no volia ser. Emocionalment però, no era capaç d’actuar d’una manera coherent a mi mateixa.

Estava farta de viure a l’ombra, de viure les coses des de fora. Hi havia assumit des de fa molt de temps que no formava part de les formacions socials amb les que solia entrar en contacte. Automàticament em situava fora i alhora patia el supòsit rebuig. Però no actuava. Solia acceptar l’exclusió, fugint, buscant alternatives, tercers camins, amoldándome a situacions que en realitat no em convencien. No tenia la seguretat de creure en que els meus actes estiguessin bé, que jo tal com estava, estava bien.Tenía de canviar la meva pròpia actitud, acceptar-me com una persona igual als altres, com algú que val de per si com a ésser humà. A un nivell racional-polític tenia clar que tots som iguals com a persones – que no hi ha ningú qui valgui més o menys. Tot i així m’havia situat automàticament per sota dels altres.

Aquesta temporada tan ben acompanyada he pogut aprendre d’on originaven els meus comportaments. I no només em donava per fer un treball mental. Alhora vaig aprofitar per practicar el conscienciat en el dia a dia, provar com enfrontar-me a situacions que anteriorment em solien causar pànic. Em feia l’oportunitat d’assajar com ser jo. A poc a poc m’atrevia actuar com jo pensava que estava bé … això sí, trontollant com un nen que aprèn a caminar.

Un altre pas era realitzar que havia d’aprendre a estimar-me tal com sóc – negociant amb la meva auto-exigència. Una tasca força difícil que requereix d’una sinceritat despietada amb mi mateixa. Costat d’això es tracta d’aprendre a demostrar també als altres que els vull i respecte de manera clara i oberta. Gràcies al suport rebut, ara sé per on començar a treballar.

Estic molt agraïda d’haver pogut fer aquest procés d’aprenentatge, d’haver rebut eines per enfrontar-me a la meva vida, d’haver-me deixat acompanyar, d’haver pogut canviar de perspectiva i veure des de fora. És un procés que no s’acabarà mai, però ara tinc la consciència que existeixi i està començat – la qual cosa facilitarà manejar-lo.

Gràcies Anna.

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *