Rafa, 33 anys. perfeccionisme

Quan vaig arribar a la primera sessió tenia tantes coses que em oprimien sense poder reconèixer-les … no era gens feliç, però dissimulava molt bien.Se em va fer molt difícil al principi, perquè volia expressar coses però no podia, alguna cosa em frenava. Fins que vaig aconseguir entendre dues coses:

1.- Que sempre havia estat molt pendent del “què diran” optant per no mostrar les meves emocions.
2.- Que necessitava expressar aquestes emocions per comprendre-les o no arribaria a reconèixer totes les altres coses que m’estaven atabalant.

A poc a poc, amb l’ajuda d’Anna, em vaig deixar portar i vaig aconseguir expressar no només el que pensava, sinó també el que sentia. Em vaig adonar que no estava vivint la meva vida sinó la dels altres.

Em vaig trobar amb un excés de perfeccionisme, havent de fer les coses sempre de forma excel·lent o no em sentiria bé amb mi mateix. També em vaig trobar amb un excés d’altruisme, que va sorgir per el meu pare, qui en haver estat adoptat, sempre va ser molt agraït amb la vida. Això va fundar una necessitat per la meva part d’ajudar a tot el que pogués. Així mateix, em vaig trobar amb un excés de paternalisme, potser pel fet que el meu pare morís quan jo només tenia 16 anys, buscava protegir quants pogués, oblidant ajudar-me i protegir-me al meu mismo.Asimismo, em vaig adonar que no podia parar de pensar, que no sabia controlar la meva ment, jugant sempre amb pensaments que s’accentuaven en no voler expressar-me, esgotant els positius i deixant entrar els negatius. Amb això, entrava en un estat autodestructiu, deprimiéndome amb facilidad.Unido a tot això, vaig entendre que amb tanta exigència no em valorava en absolut, perquè sempre havia de fer alguna cosa més important i millor. Aquesta manca de valoració em va fer comprendre que pràcticament no em coneixia a mi mateix i que no sabia com fer per controlar els meus pensaments i emocions.

Gràcies a les eines que em va anar brindant Anna de manera gradual, vaig poder entendre els ingredients d’aquest còctel que em tenia embriagat i no em deixava ser feliç. Vaig comprendre que tot en excés és dolent, fins i tot el voler fer les coses bé o el ajudar els altres.

Vaig aprendre a buscar el meu punt mig, a tenir una estratègia per controlar els meus pensaments i emocions, saber quan puc augmentar o reduir els meus nivells d’exigència, prioritzant la meva piràmide de necessitats en la vida. Vaig aprendre a expressar les meves emocions sense importar el què diran, aceptándome tal qual sóc, amb el bo i el dolent, entenent que com a humans som imperfectes i que tenim coses dolentes a les quals podem treure profit per a sentir-nos millor.

Finalment, vaig aprendre a valorar els meus èxits, per molt petits que fossin i a seguir caminant, buscant realitzar els meus somnis, viure la meva vida. Així, cada vegada que em detingui a valorar i mirar cap enrere, la satisfacció de cada pas, cada empremta, cada assoliment, em motivi a seguir caminant ia mantenir el que per mi és la finalitat última de la vida: ser feliz.Gracias per ajudar-me, d’una manera molt professional, a aconseguir-ho.

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *