Dani, 27 anys. Atacs d'ansietat

El meu nom és Dani, des de feia uns anys patia crisis de pànic, força espaiades en el temps -per sort- però tot i així molestes i que en determinades èpoques molt puntuals es tornaven més seguides, minvant molt la meva qualitat de vida. Després de tant de temps i seguit d’una crisi forta vaig decidir provar a explicar-ho al meu metge de capçalera i aquest em va derivar a solucions farmacològiques. Vaig començar el tractament però tenia nombrosos efectes secundaris, el que em va portar a voler tallar-ràpid, encara que podia suportar-los vaig decidir provar algun altre tipus de solució i tornaria a les pastilles si no hi havia més remei.

L’única alternativa era la via de la psicoteràpia, així que amb tota la innocència del món em vaig ficar a Google buscant psicòlegs a Barcelona. L’atzar em va portar a contactar amb Anna, la qual va ser la meva terapeuta en tot el procés. Vaig concertar una cita el més ràpid que em va ser possible i obert de ment em vaig dirigir a la meva primera consulta.

Un cop allà, i dins de la privacitat absoluta d’un despatx, em vaig sentir amb prou forces per deixar anar tot el que em preocupava, encara que no tingués al meu parer res a veure amb els meus crisi. El meu terapeuta em va explicar des d’un primer moment com seria el que faríem i que mètodes seguiríem: una teràpia basada en un esquema però adaptada a la meva persona. M’encantaria recordar el nom exacte del mètode, però no em ve, espero que el meu terapeuta em perdoni ja que m’ho va nomenar diverses vegades.

A partir d’aquí la meva experiència va ser molt grata, cada vegada sentia més comoditat i llibertat per a explicar tot. A canvi ella em va proporcionar guies i eines per començar a canviar aspectes de la meva vida i el més important, trobar els vincles que unien els meus crisi i la meva persona. Això era l’essencial ja que sabent això ja coneixes l’enemic, i si ho coneixes només queda elaborar el teu pla d’atac per aniquilar o almenys reduir-lo.

L’evolució la vaig poder sentir jo mateix, no va ser una diagonal ascendent, sinó més aviat una línia ondulada i sinuosa amb tendència cap amunt. Explicant-me millor: em vaig concedir a mi mateix el poder caure i no castigar-me per això, ja que veia que les caigudes cada vegada eren menys profundes i les puntes de millora cada vegada mes altes. Al mateix temps que jo, ella també sabia la meva evolució, el que va fer que ella mateixa em proposés espaiar cada vegada més i més les sessions: primer setmanals, després quinzenals, mensuals i fins bimensuals.

No per això va ser llarga ni molt menys la meva teràpia, no va arribar als 6 mesos, no vull dir que tothom vagi igual de ràpid ni molt menys, però sí destacar que va ser molt més curta del que esperàvem tant ella com jo. Quan vaig acabar vaig deixar allà els meus pensaments més profunds -i els més absurds també, ningú m’anava a jutjar-però no només vaig deixar, sinó que també em vaig portar unes eines molt valuoses de treball personal, ja que també depèn d’un mateix acabar amb les crisis , eines que a dia d’avui segueixo utilitzant amb més pràctica cada vegada.

Fa dos mesos que vaig acabar la teràpia i estic molt content, amb unes crisis que no es repeteixen des de setembre però que si tornessin oportunament tampoc sentiria que està tot perdut, sinó que sentiria una batalla perduda de moltes altres guanyades, i que si alguna vegada torno necessitarà ajuda o guia només he de demanar-la. El meu únic penediment ara mateix és el fet de no haver pres la decisió de començar la teràpia molt abans.

Una salutació a tots, i especialment a l’Anna Ma, la meva terapeuta.

Leave a reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *